Les boleres a Reus

En cada moment s’ha gaudit de diferents costums i el jovent, ha sabut cercar la manera de “matar puces”. Les boleres van ressorgir de l’estat primari que coneixíem com joc de bitlles, però de forma reglamentada, en vers les mides i pes de les boles, pistes encimentades, circuits de retorn de les boles utilitzades i sobretot, aquells pobres “lázaros” que plantaven les bitlles a mà. Deu ni do les ronyonades que al cap de la jornada se’n ressentien.

Va ser l’any 1952 quan es va inaugurar la primera bolera propietat de “El Círculo”, explotada pel senyor Vila que també era l’arrendatari del Teatre Fortuny, persona que, més endavant, va inaugurar la Bolera de Salou, que combinava també els balls, espectacles musicals o qualsevol tipus de distracció per la joventut. Amb tot plegat va aconseguir grans èxits. La “bolera del Círcol” va ser beneïda per “mossèn quilòmetre” (persona molt dinàmica, agradable i sobretot molt alta) i presidida per l’alcalde de la ciutat, Joan Bertran Borràs. Assistit aquest pel regidor municipal d’esports, Pere Huguet Ribas. Estava ubicada al carrer Boule, en uns jardins que comunicaven amb el Teatre Fortuny (avui hi tenim l’entrada de l’edifici de la Cambra de Comerç de Reus). Aquells jardins s’utilitzaven per celebrar vetllades d’estiu i la propietat era de la societat “El Círculo”; la instal•lació disposava de quatre pistes, convertint-se en lloc de reunió per l’afeccionat del considerat com esport. En pla amateur se celebraven competicions entre el diferents grups habituals i tenia gran audiència, tant en dies feiners com en festius.

El C.N. Reus Ploms, instal•lat a la societat “El Olimpo” (Palau Bofarull), disposava a la part del darrera d’un jardí amb arbres i plantes, que s’hi podia accedir mitjançant unes escalinates. Allí s’hi va instal•lar la bolera, equipada amb tres pistes per jugar. Va tindre molt d’èxit entre els socis de l’entitat que de forma assídua practicaven l’ esmentat joc. A més era el lloc ideal per gaudir e la fresca a la nit i, a les hores de sol, els arbres oferien una ombra impressionant. Encara recordem aquelles tapes d’escopinyes conegudes familiarment com “almejas de pobre”, que per cert, es feien notar per l’olor incomparable que desprenien (i què se n’ha fet d’aquella qualitat?), el vi de garrafa fresc i el popular sifó. Així servia els vermuts el cambrer, Joan Cavallé, assistit per la seva muller i fill. Tenia molta cura, tant amb la qualitat com en el preu, assequible al jovent de l’època. Els canvis de l’entitat van fer que desaparegués la bolera per convertir-ho en una discoteca, bingo, etc.

D’aquelles boleres plenes d’anècdotes només queda el record i algun que altre testimoni gràfic que com el present, serveix per la memòria històrica de les “quatre misèries” que ens van comportar bones estones.