"Amb aquesta decisió ens hem tirat una mica a la...

Porteu quasi 40 anys de carrera, per què la Dharma se separa precisament ara?

És un temps de reflexió, no vol dir que la Dharma se separi definitivament, mai se sap que passarà. Al 2014 portaríem 40 anys sense parar, l'èxit ens va agafar de molt joves i ha estat com na carrera d'obstacles, i ara hem arribat a un punt en què ens hem dit: parem, reflexionem, que volem fer, cap a on volem anar, si és que volem continuar junts. Per mi no és tant una reflexió sobre l'aspecte musical, que també es pot fer, sinó sobre l'entorn musical. Durant aquests últims deu anys hem viatjat per tot el món i ens ho hem treballat tot nosaltres, així que també ha arribat un punt que de tant viatjar el grup també se n'ha ressentit. Tot plegat ha fet la sensació de parar i reflexionar, tot i que és curiós perquè musicalment aquest és un dels millors moments de la Dharma perquè tenim moltes coses gravades que no han sortit, estem fent cançons noves i tot. Però en canvi hi ha hagut aquestes ganes de parar, reflexionar i descansar de l'entorn musical.

Per tant, la parada ve d'una necessitat més personal de descansar, que no d'algun fet intern del grup que descarta un possible retorn?

Dins el grup no hi ha cap història estranya entre nosaltres, al contrari, entres nosaltres estem molt bé, però sí que hi ha una sensació de cansament del treball. No és per problemes interns del grup. A vegades està bé parar per poder reflexionar artísticament i carregar les piles, tant si és per seguir com no. No sabem que pot passar.

Això significa que no teniu projectes en solitari?

No, almenys jo no sé que faré a partir del 25 d'octubre, em deixaré portar una miqueta. A més, aquesta ha estat una decisió una mica visceral, no sabem planificar gaire, no som de planificar les coses. No hem fet això de dir que ens separem i després rodar un any fent concerts. Som una gent que amb aquesta decisió ens hem tirat a la piscina, és una idea que algú comentava en algun moment i al final ho varem acabar decidint.

El vostre comiat, però, no serà un comiat convencional perquè serà un homenatge a Esteve Fortuny quan es compleixen 25 anys de la seva mort...

Ja havíem decidit que ho volíem deixar, però ens varem adonar que coincidia amb l'aniversari de la mort del nostre germà. El de dilluns serà un concert molt especial. Justament pensàvem en tot això quan l'Enderrock i el Palau de la Música, que són qui porten el cicle Bandautors, ens van proposar de participar-hi i ens va venir perquè així ens hi ajudava més gent. Varem convenir que estava bé que hi participessin altres grups i varem escollir grups majoritàriament novells, per fer una mica aquest pas entre un grup que porta quasi 40 anys sobre els escenaris i grups que comencen, ens feia gràcia saber com aquests grups veuen la música de la Dharma. Cada grup fa una cançó de les que l'Esteve va fer per la Dharma. Hi haurà grups com Rydibaun, Rosa Luxemburg, El Petit de Cal Eril, el tenorista Jordi Molina, Inspira i altres com Roger Mas amb qui tenim una gran amistat, Obrint Pas que sempre han dit que nosaltres som un referent seu i Mesclat, amb qui tenim una molt bona relació.

Vareu escollir vosaltres les cançons i els hi vareu proposar, o varen triar els propis músics?

Els grups van escollir una cançó d'entre tota la nostra discografia, ens la varen comunicar i l'han versionada. Hi ha hagut algunes sorpreses, perquè encara que hem estat més instrumentals també tenim discos cantats, i per exemple Rosa Luxemburg, que canta, ha escollit una cançó instrumental com 'Tramuntana' o Obrint Pas farà 'La presó del rei de França' que la fan als seus directes i la tenien més per la mà.

Quan a partir del dia 25 miri enrere, quins són els moments que més recordarà d'aquestes quasi quatre dècades de música?

En una carrera tant llarga n'hi ha molts de bons i molts de dolents, però entre els dolents evidentment el més dolent i fort va ser la mort de l'Esteve al 1986 quan en una actuació a Cardedeu va patir una hemorràgia cerebral i dos dies després va morir. Tots els altres moments dolents queden petits davant aquests. Records bons n'hi ha molts, sobretot en l'època de l'Esteve, quan al 1981 varem fer el primer Palau de la Música. És un record molt maco perquè va ser amb la Cobla Mediterrània, va ser el primer cop que un grup de rock tocava amb una cobla, tot i que gent molt purista de la sarda ho va trobar una heretgia. Un altre record molt bo va ser el primer Canet Rock del 1975, quan encara vivia en Franco, perquè en aquella època vivíem en una comuna amb els Comediants, va ser una època molt maca i interessant. Al 1986 varem fer dues setmanes al Mercat de les Flors, abans que morís l'Esteve. El que també destacaria són els concerts que hem fet a l'estranger, per exemple el Rock'n'Rio on vam tocar amb artistes com Sting, Oasis o R.E.M. Hi ha coses entranyables com un concert molt curiós en el que varem participar a Mali, davant 10.000 persones.

Abans deia que precisament l'actual és un moment molt creatiu pel grup, quins altres moments de creativitat ha tingut la Dharma?

Sempre intentes ser creatiu, encara que no et surti, però evidentment una època molt interessant va ser l'inici del grup. Destacaria sobretot, sense desmerèixer 'Diumenge', a partir del segon disc, 'L'oucomballa' i 'Tramuntana'. Varem trobar el nostre llenguatge, el nostre so. Cada grup busca alguna cosa que l'identifiqui, que el diferenciï de la resta de grups. En el segon disc el varem trobar, en el primer estàvem més influenciats per altres grups. Varem trobar el nostre so fent una regressió cap a la música de la nostra infantesa. Varem barrejar la música de la nostra adolescència com The Beatles i Rolling Stones, amb la música de la infantesa, com era la música popular, les sardanes que sempre havíem escoltat a casa nostra. Mirant a dintre nostre, varem trobar que la infantesa era important en el moment de comunicar-nos artísticament. Influenciats per les dues coses varem crear el nostre so i el nostre estil. Una altra època molt creativa va ser la del disc 'Catalluna', que precisament està basat en músiques populars d'aquí com 'La Patum de Berga' o 'La cançó del lladre'. Aquesta època del final també ha estat molt creativa i hem fet discos també molt interessants, sobretot des que va entrar el Pep i va donar un aire nou al grup, perquè des que es va morir l'Esteve no havíem acabat de trobar el guitarrista que volíem. La Maria va aportar molt al grup, però ens faltava la guitarra.

En el cas que la Dharma no torni, quin creu que serà el llegat que deixarà el grup?

És difícil de dir-ho, perquè sembla que o bé et tires pedres a la teulada o et falta modèstia. Però jo crec que la Dharma, sobretot a l'inici, va aportar una cosa que no existia, malgrat hi havia el Grup de Folk i la gent del Celestre, i va ser el component de buscar la música d'aquí i aportar autoestima, de dir que la música d'aquí també està bé. Als anys 70, i als 80 encara més, semblava que tot el que es feia fora estava bé i el que es feia aquí no, faltava aquesta autoestima. Als anys 70 varem girar per tot l'estat i aquí se'ns va fer cas a partir que a Madrid varem omplir un palau d'esports. Varem tenir molt èxit a tot l'estat durant tres o quatre anys fins que d'alguna manera els que tenien èxit erem nosaltres i gent d'Andalusia com els Triana, i a Madrid no hi havia quasi res. Jo crec que d'alguna manera no podia ser que culturalment el centralisme de Madrid no tingués pes. No dic que la movida madrilenya se l'inventés el Tierno Galván, perquè ja existia, però sí que li donar una empenta i aquí ningú no ens en donava cap. Nosaltres varem fer el cinquè disc cantat i ens varem trobar que a Madrid cantant en català, algú del públic ens tirava coses i ens deia 'polacos'. Varem viure tot aquest impàs una mica dolorós i varem intentar sortir de l'estat.

El grup es va plantejar si seguir o no quan es va morir l'Esteve i s'ho planteja ara, hi ha hagut, però, algun altre moment de dubte?

En una carrera tant llarga això va sortint. Jo sempre dic que aquesta feina és una muntanya russa, no només anímicament, sinó també de resultats, perquè hi ha èpoques millors i altres de pitjors. Quan tens una època bona i estàs bé, saps que vindrà un època més fluixa. Amb més de vint discos és impossible que tots et surtin tant bé com voldries. Els inicis dels 80 els van etiquetar com 'la travessa del desert', perquè totes les discogràfiques se'n van anar a Madrid i la majoria dels grups que hi havia aquí es van transformar en orquestres de ball, era l'única manera de subsistir. Nosaltres no ho varem fer i varem aguantar, però quasi varem haver de començar de zero. Moltes vegades ens ha passat pel cap plegar i llençar la tovallola, però hem aguantar perquè la música t'agrada, hi gaudeixes, i si hem continuat tants anys és perquè la música ens apassiona. Com més anys hi portes més hi quedes enganxat, és com una droga. Cada vegada que pensàvem en deixar-ho se'ns passava la idea i continuàvem, però aquesta vegada ens ha agafat una mica més fort i no se'ns ha passat.