'En el món del teatre cal treballar dur i ser...

Cerro, ha desenvolupat les tasques de: Coordinació Artística del Projecte 9s Creadors a Barcelona (AADPC -Associació d’Actors, Actrius i Directors Professionals de Catalunya-), durant quatre temporades; ha sigut Secretari Adjunt de Cultura de l’AADPC, juntament amb la prestigiosa actriu Carme Sansa; ha col·laborat amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya (2004/05); ha establert ponts de sinergies artístiques a més enllà de l’Atlàntic; i actualment, és el Director Artístic de la temporada teatral/cicle “Les Veus del Castell”, al Castell de La Selva del Camp. Durant aquestes darreres quatre temporades, ha format part de la Comissió Artística del Teatre Fortuny i Bartrina.

Guanyador del Premi de Teatre Bambalina al Millor Autor (2006), ha fet una estada de dramatúrgia (IT) amb Albert Boadella, i ha presentat els seus treballs i col·laborat amb professionals com Ricard Salvat, Àlex Brendemühl, Andreu Benito, Martí Peraferrer, Pep Torrents; i amb institucions com l’Opera Reial de Marraqueix, Teatre Tantarantana de Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, Obrador de la Sala Beckett, Teatro La Cuarta Pared (Madrid), Teatro de La Estación (Saragossa), Sala La Planeta (Girona), Teatre Fortuny i Teatre Bartrina de Reus, Teatres de la Generalitat Valenciana, Sala Muntaner de Barcelona, Nau Ivanow, etc.

La il·lusió amb que narra les vivències del seu camp professional deixa clar la gran passió que té per la seva feina i les arts escèniques. Un home senzill, de rialla ample, amb una gran pretensió: ser responsable i honest en el seu treball diari, que estigui ben fet, i que no perdi la il·lusió per fer-ho.

Francesc, com van ser el teus inicis?

Després d’haver fet un curs d’interpretació amb en Lluís Graells al Bravium Teatre –institució reusenca que em va veure donar els meus primers passos artístics-, vaig anar-me’n a Barcelona a aprendre l’ofici d’actor de la mà d’en Xavier Berraondo (realitzador de ‘Nissaga de Poder’,’Laberint d’ombres’, ‘El cor de la ciutat’, etc.); és clar però, que com més volia aprofundir en el món actoral, més n’aprenia de la labor de director... I finalment, com acostuma a passar, vaig penjar els hàbits interpretatius per canviar-los pels de director, malgrat ja feia un parell o tres anys que anava dirigint projectes al Bravium. Així doncs, vaig fer les proves per entrar a l’Institut del Teatre, i allí m’hi vaig quedar durant uns fantàstics anys de llicenciatura.

Una vegada a l’Institut del Teatre en el segon curs, et ve un cop de sort...

Realment un cop de sort, efectivament... però la sort no vé si no la busques. Crec que és un mateix qui s’ha de treballar aquesta sort, obrant amb coneixement, constància i honestedat. Tenia un projecte teatral de direcció i em van programar al Teatre Malic. Va ser el meu debut com a director i dramaturg a Barcelona. Vam omplir el teatre i tant públic com crítica van ser totalment favorables...què més es pot demanar en un debut?.

Això em va ajudar moltíssim... Com també em va ajudar moltíssim que persones del prestigi, saviesa i generositat com el gran Ricard Salvat, decidissin apostar per mi, portant a escena un dels textos que havia escrit. A ell i a persones com en Herman Bonnin –qui em va permetre desenvolupar la Coordinació Artística del Projecte 9s Creadors-, en Ramon Ferran, en Joaquim Mallafrè, en Pep Torrents, i tants d’altres amb qui he treballat i treballo, a tots ells els hi dec la passió i l’entestament per voler i haver de ser millor en aquest ofici dia rere dia.

Quan et llicencies en l’especialitat de Direcció i Dramatúrgia ets ja un director conegut i respectat

Bé, personalment diria que partint de la premissa que els començaments –i sobretot en aquesta professió- sempre són molt complicats, difícils i de vegades exasperants, penso que sota les condicions que siguin, he de treballar amb constància per guanyar-me un bon prestigi com a director i dramaturg.

És ben cert que ja gaudia d’una experiència primerenca força acceptable dins el món de les arts escèniques, però si hi ha quelcom que t’ajuda bastant –com en el meu cas-, és haver tingut la gran sort que, des del primer moment, actors, actrius i directors professionals de reconegut prestigi tant en teatre, televisió o cinema, hagin volgut treballar amb mi.
També m’ha ajudat moltíssim l’experiència que atorga tenir la responsabilitat de gestionar iniciatives culturals de la dimensió del Projecte Nous Creadors, a Barcelona, i Les Veus del Castell, a La Selva, on partint d’una absoluta austeritat pressupostària, hem acabat esdevenint un referent en el món teatral del Camp de Tarragona, posant damunt l’escenari noms tan coneguts com Pep Torrents, Fina Rius, Sergio Caballero, Martí Peraferrer, Txe Arana, Xavier Graset, etc, al costat d´actors locals com Josep Maria Puig, Jordi Pàmies, Jordi Francesch, Roser Martínez, Rubèn Miquel, etc. Una iniciativa que ha servit per incentivar la meritòria pedrera d’actors i actrius de que gaudim a les nostres terres.

Amb la passió que ho expliques, no sembla tan dur viure del món del teatre

És dur viure del món del teatre. Però, tal i com estem avui en dia, queda algun sector del qual no en sigui dur poder-ne viure?...Potser el nostre n’és un dels que més se n’ha ressentit d’aquesta maleïda crisi. Però a la crisi li calen idees i gent valenta que cregui en els seus projectes. Ara no és moment per acovardir-nos. El valor més gran rau en nosaltres mateixos, i només nosaltres podem superar i vèncer aquesta crisi si n’aprenem d’ella i ens fem més forts.
En el món del teatre cal treballar dur i ser honest artísticament, només així podràs sobreviure. Cal ser perseverant cada dia, ‘maquinant’ projectes, oferint-los aquí i allà. Tenir-ne al calaix, per treballar-los o per reservar-los, però tenir-ne; no esperar que te’ls demanin, sinó ofertar-los. On sigui. Ja ha passat el temps on per alguns –i no és el meu cas-, hi havien treballs de primera i de segona. Ara tot compta.

De fet, si un s’estima el que fa, no hi ha distinció entre els seus treballs, atès que la vocació i la professionalitat fa que posi els cinc sentits en qualsevol cosa que faci.

No s’ha d’aturar mai la maquinària dels projectes. S’ha d’estar sempre amatent al que passa aquí i allà, i aprendre constantment dels canvis del món on vivim. Crear sinèrgies amb institucions, festivals, actors, productors i com no, directors de teatre.

Amb la teva experiència professional, com definiries la qualitat del teatre a Catalunya actualment?

En aquests moments hi ha una molt bona qualitat a nivell nacional, tant de directors, de dramaturgs, d’actors, de productors i també de tècnics. El nivell de qualitat que hi ha a Catalunya és un de les millors arreu de l’Estat Espanyol, però caldria fomentar ostensiblement l’hàbit d’anar amb més assiduïtat al teatre, una costum que sembla perillar a causa d´ aquesta crisi galopant. Tot i així, hi ha col·lectius que mai no han anat al teatre, sigui la causa que sigui, i penso que ara seria un bon moment per apropar-nos a aquests, cercar nous mercats i fidelitzar els que ja tenim, premiant-los amb alguna iniciativa que els fés sabedors que n’estem molt orgullosos i summament agraïts.

De vegades sento una remota enveja sana en veure la crida i afició que hi ha a ciutats com Madrid, Nova York, París, Londres, etc. on bona part de les produccions (siguin més grans o més petites, públiques o privades, etc.) són capaces d’omplir teatres sigui quin sigui el dia de la setmana i l’horari en que es facin.

Aquesta manca de costum que tenim d’anar al teatre, pot ser deguda a una manca de promoció institucional?

No ho crec. Bé, sempre tot és millorable, ara bé, no afirmaria que el handicap real estigui en una manca de promoció. De vegades els factors poden ser més deguts a alguna clau de l’espectacle que no pas a una promoció poc diligent. Els professionals hem d’entendre que nosaltres vivim del públic, i cal que l’entretinguem, i en la mesura que poguem, també l’eduquem. Si l’obra no té entesa pel públic, es posa en dubte el seu interès, i per tant, no entreté; i si aquest factor bàsic desapareix, es va creant una cadena de factors que posen en perill la subsistència i vida d’aquell espectacle.

En el meu cas, m’agrada tenir clar que cal treballar en projectes que entretinguin, satisfacin i tinguin alguna cosa a dir a l’espectador; que transmetin sensacions, emocions, i en tant que es pugui, que estableixin un debat o una reflexió en el públic... sempre,és clar, havent entès el que han vist (i pagat).

Nous projectes a curt termini?

Doncs si, i amb moltes ganes, com sempre. A punt d’estrenar un projecte d’alt nivell entre Madrid, Aragó i Catalunya, titulat ‘Mein Kapital’, on es posa en contacte diferents escriptures i discursos d’autors d’arreu de l’estat; reflexionem sobre un concepte actual com el Capital i la Crisi. Sota la direcció de la prestigiosa Cristina Yáñez i un equip de grans actors i actrius, hi han programades al voltant d’una cinquantena de funcions, entre elles al Teatro de la Estación (Saragossa) a partir del 20 d’octubre i al Teatre Tantarantana de Barcelona a partir de 2 de novembre, i a la importantíssima Sala La Cuarta Pared, a Madrid, a partir del gener del 2012.

Tot seguit, començo la gira per Espanya de la versió en castellà de l’espectacle ‘Tennessee (W)’, amb Martí Peraferrer, que vàrem estrenar a Barcelona la temporada passada i que va tenir molt bona acollida. Més tard, concretament, el dia 2 de desembre, estrenem un espectacle sobre el clàssic de William Shakespeare “El Rei Lear”, al Castell de La Selva del Camp, amb l’interpretació de les grans veus d’en Jaume Comas (‘La Riera’) i la Txe Arana, entre d´altres. I a la primavera, al Teatre Fortuny, dirigint una producció del CAER, amb la sempre interessant i controvertida obra de Shel Silverstein ‘Un vespre per adults’. Hi participaran els actors locals, Fermí Fernández, Xavier Graset, Gerard Domènech, Ester Cort, Bàrbara Roig i Anton Dalmau, entre altres.