‘Reus-Avenida’, l’estació del Nord

L’estació Avinguda desenvolupava una gran activitat de transport de mercaderies i de viatges que enllaçava Reus amb La Selva, Alcover, Picamoixons i la Riba en direcció cap a Lleida. Des d’aquesta estació també es podia viatjar a Vila-seca, Tarragona i continuar fins a Barcelona, això si, amb totes les parades i a ritme de Renfe de l’època però amb l’olor dels trens de vapor que tants bons records ens porten.

L’activitat diària era notable però als caps de setmana i festius, l’estació agafava un color diferent amb el moviment d’excursionistes carregats amb les seves motxilles, els caçadors amb les seves armes i la caça els qui, a manca de cotxes, utilitzaven aquest servei per realitzar les seves activitats lúdiques. Encara recordem aquells viatges per Pasqua amb la 'mona’ en direcció a La Riba amb tota la família i les colles de jovent, fins i tot les parelles venien o tornaven de festejar aprofitant fins l’últim moment mentre els ferroviaris giraven la màquina, per tornar a casa. Teníem poques alternatives, però el fet és que tots plegats les sabíem aprofitar.

Cal recordar també aquelles petites finestretes de venda de bitllets que amb prou feina hi cabia el nas del taquiller el qual, amb molta ‘amabilitat’ -de perdona vides- s’esforçava en atendre al personal, una costum que amb el temps ha desaparegut.

En certs moments de la seva història, l’estació ‘Avenida’ va ser un important eix de comunicació pel desenvolupament del comerç reusenc. Era un constant anar i venir de carros i camions carregats de tot tipus de mercaderies empaquetades, a granel i en vagons cisterna. Fins i tot les Bodegues Salvat, properes a l’estació, disposaven de vagons propis i conduccions des de les seves instal·lacions per enviar els seus vins fins al mateix punt de càrrega.

Per accedir a l’estació recordem una escalinata que ens portava a la sala d’espera i a l’andana. A la portalada, una placa ovalada de la ‘Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico’, indicava a quin nivell estava l’estació en vers al mar, un element molt típic en les instal·lacions ‘oficials’ de l’època. A un extrem de l’estació (davant l’edifici de la policia estatal) hi havia la rotonda giratòria per donar la volta, d’una forma manual, a les màquines de vapor. Per cert, alguna d’aquestes màquines va travessar la paret i totes les proteccions per acabar fent cap al ben mig del carrer General Moragues. A l’altre extrem, a la Munta i Baixa, un hangar, protegit simplement per una teulada, servia per dipositar les mercaderies -espai utilitzat com a restaurant en la primera fira de mostres que es va realitzar en aquest indret -. Al mig de les instal·lacions, una bassa amb una gran canonada donava servei d’aigua a les màquines de vapor.

A finals del mes de març de 1967 l’estació ‘Reus-Avenida’ va tancar portes amb un simple cartell d’avís amb aquest text: ‘Aviso, a partir del dia primero de abril próximo, los trenes que en la actualidad circulan por esta estación, con destino a Tarragona y Lérida, lo efectuaran por la Reus Paseo Mata.- Reus Avenida, 12 Marzo 1967 ‘.

Miquel Serra Gras, va ser l’últim cap de l’estació, l’encarregat de tancar les portes. Serra, era una persona dinàmica i especial per resoldre problemes amb rapidesa i... un bon amic.

El darrer 'ocupant' d’aquella zona, va ser l’església de Crist Rei, a la que anomenàvem la “Mare de Deu de l’agulla”, perquè, com a 'rellogat' formava part d’aquell equipament ferroviari.

Al desmantellar les instal·lacions, va sortir d’un recó dels magatzems un artefacte amb un dipòsit d’aigua que s’havia utilitzat per apagafocs (Veure article: L'artefacte simpàtic desaparegut). Va ser retirat i traslladat a l’estació Passeig Mata. L’aparell va tenir tan bona rebuda que va ser instal·lat sobre una peanya d’obra envoltat de torretes i flors. Passats uns anys va desaparèixer misteriosament. En principi es va atribuir a RENFE, qui suposadament li havia donat una altra destinació. De fet, mai més se n’ha sabut res.

Quan enfilem pel carrer Doctor Robert arribant al Parc de Sant Jordi, ens ve el record d’aquella estació que tants records ens porta a la memòria. Records de més de quaranta anys... La memòria es això.