Malsons

“Ahir vaig tenir un somni...” però no era com els de Martin Luther King. Més aviat era un malson.

Vaig somniar que mentre els polítics discutien bajanades i utopies, tot s’anava ensorrant.

Que els bancs gastaven el que no tenien i que quan estaven arruïnats, altre gent i jo, els hi anava a donar gairebé tots els nostres diners. I els que ens quedaven restaven congelats i no ens els volien donar quan els necessitàvem.

Vaig somniar que tornava a agafar vigència la dita “Passes més gana que un mestre d’escola”.

Que la sanitat era tan retallada i torpedinada que apart de donar poc servei, ja no era gratuïta, si no que havies de pagar a la Seguretat Social, al metge i a la farmàcia.

També a totes les carreteres hi havia peatges a tot arreu, però no hi corrien gaires vehicles, perquè la gasolina estava a un preu que sols es podien permetre els cotxes oficials i els dels banquers.

Vaig somniar que anava al supermercat i després de pagar, a la porta em tornaven a cobrar la compra. “Si ho fan a les carreteres, perquè no nosaltres?” Em deia la caixera amb un somriure cínic.

Vaig somniar, que en alguns països del primer mon, demòcrates fins aleshores, s’havia posat un capdavanter al que no havia votat ningú, amb l’excusa que aquest si que hi entenia. De fet, els polítics seguien sense assabentar-se de res i l’únic que els importava era cobrar a final de mes i mantenir unes estructures i uns estaments que no servien per a res, començant pel Senat i anar baixant (Aquí em perdonaran que no anomeni als altres estaments si no és en presencia del meu advocat).

Els sous s’havien abaixat, començant pels funcionaris i després seguint per els pensionistes que veien que havien pagat tota la vida a la Seguretat Social i ara se’ls retallava el que havien de cobrar que ja no era gaire de per si.

També una TV autonòmica estava a punt de rebre, però amb l’anunci de que no podrien donar partits de futbol d’un equip que representava més al país que tots els polítics, símbols i història, van aturar el cop, perquè ningú s’atrevia a una aberració d’aquest calibre.

Tot això passava en un clima de crispació, perquè una gran quantitat de treballadors s’havien quedat sense feina, perquè les petites empreses havien hagut de plegar i les grans, aprofitant, la conjuntura, havien fet “Eres” i d’altres ajustos de plantilla (És a dir, fotre gent de potes al carrer) mentre els sindicats, pagats per el govern, que es nodria de la patronal, feia com que protestava, però anava dient amen.

Tot això vaig somniar. I em vaig despertar estorat. Però immediatament un somriure em va venir a la boca.

Tot era un malson! Això en un país com el nostre! Del primer mon, amb una democràcia consolidada, amb uns polítics que vetllen per nosaltres i amb uns bancs solvents...No. Això no podia passar a Casa Nostre!