Alerta! La comunicació també té risc

El congrés internacional Comunicació i Risc, que s’ha fet a Tarragona de dimecres 18 a divendres 20 de gener, ha reunit mig miler d’investigadors de la comunicació amb l’objectiu millorar la comprensió dels processos que intervenen en la construcció social del risc. Segons el president del comitè organitzador del congrés i director del Departament d’Estudis de Comunicació de la URV, Jordi Farré, “és fonamental conèixer de quina manera es visualitzen i s’oculten determinats riscos per entendre no tant el risc com a concepte objectiu, sinó la percepció i la interpretació que es fa de certs missatges relacionats amb el risc i, especialment, per entendre quines conseqüències socials es deriven de la circulació d’aquests missatges: la incertesa, l’angoixa, la sensació permanent de l’amenaça i les espirals de por”.

Por i control social

Sobre aquest punt, el sociòleg de la Universitat de l’Estat d’Arizona, David Altheide, va explicar en la ponència inaugural del congrés que “sovint els governs utilitzen la por com un instrument de control social, cosa que ens fa menys lliures” alhora que serveix per criminalitzar i estigmatitzar determinats col•lectius (immigrants, població reclusa, comunitats que viuen en zones on hi ha instal•lacions industrials contaminants i/o perilloses, etcètera).

Alhteide va assenyalar que “preocupar-se de determinats riscos suposa desatendre’n altres” i ho va exemplificar amb casos sobre els EUA referint-se al comerç d’armes de foc i a la “militarització de les universitats”, riscos que s’oculten darrera del missatge de “la seguretat nacional” i que desvien l’atenció sobre altres problemes, com ara “els tractes comercials ruïnosos” de les hipoteques subprime i la crisi ambiental: “Quan centrem l’atenció en els riscos i les oportunitats de tipus econòmic ens arrisquem a ignorar les implicacions ecològiques de les nostres decisions econòmiques; igualment, en avaluar els riscos per a la seguretat nacional, ens arrisquem a perdre de vista els riscos per a la llibertat personal”, va manifestar David Altheide.

Espectacle mediàtic

Abundant en la idea de la societat del risc i dels riscos sistèmics emergents, derivats dels possibles efectes negatius de certes aplicacions tecnològiques dels nous coneixements científics, Jordi Farré es va referir al risc com a “una forma de comunicació cada cop més omnipresent i poderosa” que es construeix amb la participació de diferents actors, entre els quals hi ha “institucions, polítics, mitjans de comunicació i les pròpies audiències, que sovint demanen als mitjans certs tipus de missatges vinculats a l’espectacle, la dramatització i el catastrofisme”.

En aquest sentit Jordi Farré va destacar el paper clau que juguen els mitjans de comunicació, per bé que va voler assenyalar que no són els únics responsables de les possibles “desviacions” que es produeixen en la percepció del risc per part dels ciutadans. Així, va afirmar: “Des del punt de vista comunicatiu no és tan important el missatge en ell mateix com ho pot ser l’estudi de la forma de comunicar-lo, de qui el diu, de a qui s’adreça i per què”. En referència a les noves tecnologies de la comunicació, Farré va assenyalar el seu caràcter dual: “Les relacions de poder han canviat en el nou ecosistema comunicatiu, les autoritats han perdut capacitat de controlar la informació, la qual cosa té aspectes positius però també genera efectes perversos”.

Quant als primers destaca la democratització de la producció de continguts i la igualtat de condicions a l’hora de transmetre’ls a través de les xarxes socials, a més de la seva immediatesa; pel que fa als aspectes negatius, aquesta mateixa immediatesa fa que els missatges no contrastats es difonguin ràpidament, cosa que pot fer augmentar els dubtes i la incertesa en cas que no s’ajustin a la realitat. “La paradoxa”, segons Farré, és que “mai tant com ara hi ha hagut tants avenços científics i tecnològics que beneficien la nostra qualitat de vida, alhora que mai tant com ara la percepció del risc havia estat tan present i magnificada en l’esfera pública i publicada”.

De “La guerra dels mons” a l’11-S

Durant la celebració del congrés l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació (AE-IC) va homenatjar el polifacètic Roman Gubern (catedràtic, intel•lectual, crític cinematogràfic...), que va oferir una lliçó magistral sobre “Cinema i risc” i va coincidir amb Altheide en assegurar que “les narratives del risc cinematogràfic són també una eina de control social”, cosa que s’observa, per exemple, en la filmografia de la Guerra Freda, on s’observa el missatge subjacent segons el qual “són més de fiar els militars que no pas els científics”.

Segons Gubern “el pànic polític ha estat incentivat des de Hollywood, però també el cinema nazi, com el franquista, tenia els seus fantasmes”, que van ressuscitar arran de l’atac d’Al-Qaida al World Trade Center de Nova York. Gubern va comparar aquest esdeveniment i el cop d’Estat del 23-F amb La guerra dels mons d’H.G Wells: “Mentre en els dos primers hi va haver representació però no narrativa, perquè hi havia molts buits i aspectes del que estava passant que no sabíem mentre succeïen els fets, en La guerra dels mons hi va haver narrativa, amb un guió estructurat, però no representació perquè va ser un relat radiofònic. En els tres casos, però, el risc i la por van ser-hi presents”.

Fugir del pessimisme

El segon dia del congrés va estar marcat per l’homenatge a Armand Mattelart, el sociòleg belga reconegut mundialment pels seus treballs sobre Comunicació de masses recollits en una prolífica bibliografia de desenes de títols i per haver estat codirector de la pel•lícula La espiral (1976). Davant la visió pessimista i “catastrofista” que, segons va dir, ofereixen els mitjans de comunicació hegemònics, Mattelart va reivindicar “l’esperança” com a antídot i va destacar el paper clau que tenen les noves tecnologies de la comunicació i les xarxes socials: “De vegades sóc molt escèptic amb les xarxes socials perquè s’apoderen del terme ‘emancipació’ però tot i això cal tenir en compte que són importants en períodes de crisi com a eina per a transmetre informació, com s’ha vist en el cas de les revoltes àrabs. Amb tot, cal no oblidar mai que el cor dels mitjans de comunicació són els mitjans dominants, això vol dir que cal construir mitjans on la gent pugui participar, més enllà de Facebook, i canviar les regles del joc cap a una comunicació alternativa, cap al tercer sector, ja que és la interacció la que ens deslliurarà de la submissió a què ens sotmeten els mitjans hegemònics”, va afirmar.

Segons va afegir, “els únics llocs on es pot tenir un debat més ampli escapen als mitjans hegemònics, el preu que paguen per l’espectacularitat és que gairebé ja no tenen espais de debat per explicar què està passant”

Armand Mattelart va mostrar-se “especialment satisfet pel fet que hagi estat a la URV on se m’ha atorgat aquest reconeixement, ja que he vist que les línies d’investigació del Departament d’Estudis de Comunicació concorden i complementen les que jo he desenvolupat al llarg de la meva carrera professional”.

Regulació i mitjans públics

Els new media també van ocupar una part de la sessió plenària dedicada a “Les indústries culturals en l’escenari digital”, durant la qual es va discutir sobre els reptes tecnològics i regulatoris, sobre les polítiques públiques i sobre qui marca les regles en el nou ecosistema comunicatiu.

En la taula rodona sobre “La televisió pública autonòmica. Riscos i propostes”, els directors de les televisions andalusa, gallega, basca i catalana van destacar el valor qualitatiu i intangible que aporten a la societat i la necessitat de fer front a les retallades pressupostàries suprimint només allò que és accessori però conservant el que és estratègic. “Hem de recuperar els valors fundacionals dels nostres ens: la identitat cultural i lingüística, la defensa identitària, la promoció de la imatge i la marca del país i la revitalització de l’espai públic com una qüestió de qualitat democràtica”, va afirmar Alberto Surio (EITB).

Al seu torn la directora de TVC, Mònica Terribas, va dir que en el cas de les televisions autonòmiques “no es pot confondre el valor amb el preu”. Els representants en la ponència de les televisions gallega i andalusa, a més, van referir-se al valor que aporten a la societat “i no als accionistes”, com passa en el cas de les televisions privades, i a la rendibilitat social de les cadenes autonòmiques públiques: “Tan de bon altres serveis públics tinguessin una rendibilitat similar”, van concloure.

El pròxim congrés, al País Basc

El president de l’AE-IC, Miquel de Moragas Spà, es va mostrar molt satisfet per l’organització i els resultats d’aquest tercer congrés de l’entitat i va convocar el mig miler de participants a assistir al pròxim, que tindrà lloc a Bilbao segons es va acordar a l’assemblea de l’AE-IC, i a presentar els seus treballs amb l’objectiu de seguir ampliant la producció científica en Comunicació per millorar els mitjans de comunicació, les condicions laborals dels seus professionals i els productes i continguts que ofereixen en benefici de l’audiència.