Els Amics de les Arts
El quartet presenta el nou disc amb què el grup torna als escenaris
"A 'Espècies per catalogar' parlem de coses que abans ens feia por que sonessin nyonyes"
"A 'Espècies per catalogar' parlem de coses que abans ens feia por que sonessin nyonyes"
El febrer passat, Els Amics de les Arts posaven el colofó final de la gira del 'Bed&Breakfast' amb dos concerts al Palau i s'acomiadaven dels escenaris. Just un any després, el quartet ens rep amb cares descansades, un cert aire renovat i moltes novetats per explicar. Muntem un improvisat 'set' amb unes caixes de cervesa que ens fan de cadires i comença un diàleg coral que confirma que no han deixat de ser ells mateixos. Amb 'Espècies per catalogar' (Discmedi, 2012) tornen a desmuntar tòpics: els dubtes amorosos construeixen noves famílies, els 'homes-perdedors' triomfen i afirmen que al pot petit sempre hi haurà poca confitura. Comprovem si, com diuen, tornar és sempre la millor part de l'aventura.
D'esquerra a dreta: Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Dani Alegret i Ferran Piqué, són els quatre integrants d'Els Amics de les Arts
(Pau Cortina/ACN)
Dani Alegret amb la mirada perduda, durant l'entrevista
(Pau Cortina/ACN)
Els Amics de les Arts durant l'entrevista
(Pau Cortina/ACN)
Barcelona.- Violeta Gumà / Pau Cortina/ACN
Com encareu les perspectives generades al voltant del vostre nou disc?
Eduard Costa: Quan vam acabar la gira del 'Bed and Breakfast' sabíem que volíem fer un altre disc i que teníem 8 mesos per dedicar-nos-hi. Hem estat bastant al marge d'aquesta pressió, vivíem en la nostra bombolla fent tancades creatives per anar composant les cançons. El que sí que hi ha són ganes de compartir-ho, que surti ja el disc i tothom pugui sentir les cançons.
S'han fet llargs els mesos sense actuar?
E. C. : En tenim moltes ganes. En un grup hi ha un equilibri, la part creativa i la d'executar, la d'estar a prop del fan. Tenim el nostre bloc que ens permet la connexió amb la gent, però sempre ha d'anar de la mà d'un directe. Aquella emoció de poder presentar les cançons amb tota l'artilleria, acabar i anar a saludar la gent i que t'expliquin com ho han viscut... Aquest input és molt necessari.
Heu anat ràpid a fer el disc...
E. C. : Bé, el disc que vam fer més ràpid va ser 'Bed & Breakfast' i hi vam dedicar menys temps. Per nosaltres ha estat un luxe poder dedicar vuit mesos a fer el disc. Som pencaires, i quan estàvem fent els concerts del Palau ja teníem cançons embastades i ganes de seure tots quatre per dir 'què tenim?' i començar a muntar cançons.
Això de ser quatre composant, agilitza o dificulta la producció?
E. C. : Enriqueix. Es nota molt si fem reunions i falta algú, ja no és el mateix perquè les decisions no són consensuades d'aquella manera. Els Amics som 4, i funcionem així.
S'endevina un disc més tranquil....
Joan Enric Barceló: És el disc que ens ha sortit i ens hem tornat a guiar per l'únic criteri que tenim que és el que ens agradi a nosaltres. Hem fet les cançons intentant explicar coses que ens passen ara, que són diferents de fa dos anys. Els discs anteriors els fèiem més amb rauxes creatives i confiant molt en què ja sortiria alguna broma o alguna cosa que connecti amb la gent. Aquí no hem confiat en això, hem fet les cançons amb temps i més com a peces d'artesania, com a coses petites, d'anar-les mimant i cuidant.
Suposo que el fet de pensar més en les cançons ha fet que no haguem agafat dreceres, com l'o-le-lé o-la-là, que en aquell moment ens servien per evitar parlar de coses, aquí hem intentat parlar de coses que potser ens haguessin fet por de sonar nyonyes. Hem fet un pas endavant tant en música com en lletra i hem intentat que es veiés reflectit que ho hem fet millor i amb més temps.
La impressió és que hi ha molta lletra i moltes coses a dir, i que no hi ha tornades
J. E. B. : Sí, n'hi ha un parell, però potser la tornada està entesa com a sumatori, no cop a repetició del que ja has dit. Per exemple, a 'Els ocells' la tornada sempre et diu una cosa nova, amb la mateixa melodia. Potser no és tant cantable com era 'Bed & Breakfast', que tenia tornades molt clares i cantables per tothom, però és com ha sortit.
Sembla com si haguéssiu evitat pensar en el vostre públic tan transversal, per fer el que realment volíeu
J. E. B. : És que és el que has de fer. Si comences a pensar que faràs un disc per mantenir un públic i perquè l'altre estigui content... No podíem fer un 'Bed & Breakfast' 2, això ho teníem molt clar, i el que vam fer va ser agafar el Lego, espargir-lo per terra, trencar tot el que teníem i començar a muntar de nou. Hi haurà gent que això el despistarà, hi haurà gent que pensarà que és diferent, però també gent que ho sabrà valorar i pensarà que és nou i diferent del que feien abans i que "se n'han sortit més o menys bé, però ho han intentat".
Què hi teniu amb en Bruce Willis?
Dani Alegret: Bé, Bruce Willis és un mite. Qui no conegui pel·lícules com 'La jungla de cristal' és que no té una infància. Però a part d'això, ens anava molt bé per explicar l'efecte mirall que hi ha a la cançó. Ens semblava atractiva la idea de comparar l'home que dobla Bruce Willis, un home corrent, amb el seu personatge d'heroi que viu aventures....
Com a 'L'Home que va matar Liberty Balance' i 'L'home que treballa fent de gos', aquest home tampoc té gaire sort....
D. A. : Els 'homes que' és una fórmula que ens és molt útil per retratar aquests perdedors sense posar un nom en concret. És un recurs, més que una obsessió.
No estem gaire acostumats als finals de cançó optimistes, però la primera cançó ho és. Us agraden ara els finals feliços?
Ferran Piqué: Sempre ens han agradat, com a mínim en l'àmbit personal, però és que crec que ens devíem una cançó així, ens devíem una cançó on el protagonista fos un home que, sense ser un triomfador, sí que triomfa i acaba bé. És un 'looser' (perdedor) que triomfa. És una festa, una cosa que fa cap amunt i que no té gir final, que acaba bé. Crec que ens ho devíem i crec que és maco.
Hi ha una cançó que es dedica a trencar tòpics: 'Al pot petit sempre hi ha poca confitura, es farà multimilionari la persona que patenti les abraçades als aeroports i d'un viatge el millor sempre és la tornada'...
F. P: D'Alemanya no varem tornar tots junts i quan va tornar en Dani ens va enviar aquesta frase, "tornar sempre és la millor part de l'aventura". I en un primer moment li varem retreure, però després varem pensar: I si ho fos? Quin personatge podria ser la millor part de l'aventura en tornar? Segurament el matrimoni que retratem aquí. Ell vol estar a casa, per ell ja és una aventura estar a casa. Els aeroports són una altra cosa, es trenquen però s'ajunten coses, són les abraçades més potents que hi ha i a més són en un lloc públic. Sí, aquestes frases trenquen tòpics, perquè a vegades rere frases així sembla que valgui tot, les coses tampoc no sempre són així.
Per què aquest nom al disc? És una prèvia al que l'oient s'hi pot trobar?
F. P: El procés de triar el títol va sorgir a partir de les idees d'exploradors, de viatjar i no sols físicament... L'Eduard un dia va fer un buidatge de totes les frases de les lletres que tenien alguna cosa especial. I de 'Cousteau' una de les frases és 'Espècies per catalogar'. Ens va agradar molt perquè es podia llegir des de molts punts, els personatges en certa manera són unes espècies per catalogar, les experiències que viuen són noves i per tant s'han de catalogar. Ens encaixava en la idea d'aventura i que sobretot encara hi ha coses per descobrir, estem vius i hi ha coses per fer, és una obertura, una sortida del pis d'estudiants que estàvem en el 'Bed & Breakfast' per descobrir coses.
I l'home-gos, on l'heu deixat?
F. P: L'hem jubilat! (rialles). Va fer tota la gira i està cansat. Ara està a Las Vegas fent el seu propi xou.
Com ha anat la col·laboració amb el Col·lectiu Brossa?
F. P: La idea va sorgir arran del treball que Astrud va fer amb el Col·lectiu Brossa. El Ferran Conangla, que ens ha fet de productor, ens el va ensenyar abans que sortís al mercat i ens va agradar molt. Un dia fent el tema, el Ferran ens va proposar que el Col·lectiu ens fes els arranjaments. I nosaltres ens vam preguntar: però és possible? I sí, ho va ser...