‘No tenim cultura de teatre a Catalunya’

Jaume Comas (el Domènech de la sèrie La Riera) interpreta al Rei Lear. Txe Arana (de la sèrie Ànima) té tres papers en l’obra: les tres filles del rei, Goneril, Cordèlia i Regan. I Jaume Montané (actor en la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona) és el bufó. Josep Maria Puig narrarà l’obra.

L'espectacle, una producció de 'Les Veus del Castell', ha tingut una molt bona acollida tan per part del públic com de la crítica. És una adaptació especial per a cinc personatges i un narrador, dirigida per Francesc Cerro. La Rondalla del Rei Lear aprofundeix en les difícils relacions que poden donar-se en una família tant entre pares i fills, com entre germans. L’obra associa el desordre familiar amb el desordre de l’Estat, i la ingratitud filial amb la inestabilitat política i el caos dels elements, a la vegada que associa aquest caos amb el camí cap a la bogeria. Una obra teatral clàssica, incòmode, grandiosa que pot adaptar-se a les condicions reals de l’època que es viu.

Els protagonistes han volgut deixar el seu parer.

Què és més profund, actuar en cinema o televisió, o ser actor de teatre?

Jaume Comas. Des de la seva creació el teatre sempre ha estat al peu del canó. Quan es va inventar el cinema i més tard la televisió, el teatre es va ‘acabar’. Però malgrat això, de teatre sempre s’ha fet i s’han creat noves obres teatrals. La comunió entre l’espectador i els actors a dalt de l’escenari és l’essència del teatre.

Jaume Montané. Per tant el teatre implica sentir literalment aquell personatge que et toca representar, mostrar la teva capacitat d’interpretació i transmetre-la a l’espectador. En la televisió i el cinema això no passa, és més l’embolcall que té el conjunt de l’escena que la interpretació individual en si.

Francesc Cerro. El teatre és efímer, està en el moment, després ja no hi és. Una pel•lícula pots, seguidament tornar-la a veure una i altre vegada. Però la comunió entre l’actor o actriu amb el públic no hi és, el directe és la base del teatre.

Amb el temps que feu teatre, que ha canviat a Catalunya ?

JM. Moltes coses, i tant !, s’ha evolucionat, però encara som un país precari en quan a teatre, ja que les productores o les infraestructures catalanes encara són petites. Encara queda molt per fer.

JC. No tenim cultura de teatre, malgrat tenim grans professionals, grans directors i dramaturgs catalans. Molts cops, o la majoria de vegades, s’ha de marxar a fora per a desenvolupar les teves aptituds artístiques, i fer-te un lloc entre els millors.

És difícil representar el rei Lear ?

JC. Totes les tragèdies tenen el seu punt de dificultat, però que et fan enriquir com a actor. Obres fetes fa més de 400 anys i que encara es representin vol dir quelcom més. És un paper molt profund i visceral, la dificultat surt sinó hi ha l’equip humà que rodeja al personatge.

Que té més adeptes a Catalunya, la tragèdia o la comèdia ?

JC. Primer de tot, aquí a Catalunya no tenim tragèdies catalanes, les veritables tragèdies escrites estan a Anglaterra, Grècia, Itàlia, França, països amb un gran bagatge democràtic. Costa molt que el públic sigui nombrós en obres dramàtiques aquí.

JM. Aquí al nostre país hi ha bona qualitat en el món de la comèdia i de les arts escèniques còmiques: teatre clown, paròdies teatrals. Suposo que el públic li agrada, en aquests temps tant estranys, la facilitat de riure, el contrari per a un actor que no li és gens fàcil fer riure.

El rei Lear, representa el caos familiar, el desordre de l’estat, creieu que aquesta obra té cabuda en l’actualitat ?

JM. Totalment d’acord, i sobretot aquesta tragèdia de Shakespeare. Aprofundeix en les relacions entre pares i fills, en aquest cas filles, com entre elles mateixes, fet que aquesta estructura familiar, com fins ara creiem que era, està desmembrant-se. I això carrega a la consciència personal establerta.

JC. De l’estat, la incomoditat de saber a que estant ‘jugant’ els nostres polítics d’ara, en aquesta obra es reflexa aquest neguit.

L’espectacle dels polítics perd adeptes. I la política cultural respecte al teatre ?

FC. Tot el contrari, l’espectacle actual dels polítics té més adeptes. A veure que diran i com ho diran. I pel que fa a les polítiques vers el teatre tot és millorable. Però el que s’ha de tenir clar que per millorar-les els professionals del ram han d’entendre que vivim del públic, i que cal que l’entretinguem.

JC. Cal millorar la manera de treballar pel teatre, infraestructures millors, més grans. De fomentar aquest teatre i els seus actors i actrius en el nostre propi país.

Combineu la vostra tasca teatral amb la d’actor a la petita i gran pantalla, teniu projectes ?

FC. Tots els que convingui i ens vulguin contractar.

JC. Desgraciadament, una de les maneres d’obrir-te camí en aquesta professió en aquest país és que et coneixen al cinema o la televisió, i això fa que quan representis una obra, de qualsevol gènere, a dalt d’un escenari arrosseguis més públic.

JM. Tanmateix, hi ha grans actors i sensacionals actrius de teatre que no volen aquest protagonisme, i segueixen treballant des de l’anonimat en petites produccions, obres o representacions, i aconsegueixen públic incondicional.

FC. Tenim dos projectes aparaulats, però no tancats en espera de millors condicions pressupostàries.

I per acabar, la il·lusió de tot actor és treballar amb els millors i amb els millors directors, com ha estat treballar amb el dramaturg i director Francesc Cerro?

JC. Tornaré a repetir. És un gran professional, un director que té ofici. Treballo amb el Francesc des de fa anys i ja estem preparant un altre projecte teatral.

JM. Fantàstic i amè. Cerro té una base ja que en els seus inicis va ser també actor, i per tant, sap el que pot demanar a un actor dalt de l’escenari, sap el temor i la intensitat que viu l’actor quan està davant del públic.

FC. El fantàstic és treballar amb aquests boníssims actors com són el Jaume Comas, el Jaume Montané i la Txe Arana i tots els qui els han precedit en anteriors obres. Tenir aquests actors tant professionals és la clau de l’èxit personal i del teatre català.