Reus, en el sentit més ampli

Moltes vegades m’he preguntat, què tenien els d’èpoques anteriors que ens manca a nosaltres? Aquell Reus esplendorós plegat de mosaics manifestant la indústria i els comerços, però no des d’un determinat prisma condicionat a un sol nivell, sinó una indústria en el sentit més ampli de la paraula, fàbriques tèxtils, curtits, fundicions, olis, concentrats, alcohol, vins, aiguardents, etc. Punt de recepció de tota classe de productes nacionals i importats que després eren elaborats i transformats per abastir el mercat nacional i l’estranger. No són paraules, són fets dels quals queda constància. Però el més fort és que la nostra ciutat era bressol d’artesans de tota classe d’oficis, l’existència de gremis era, millor dit, acollia a artesans i professionals molt especials amb una formació envejable, iniciats amb la modèstia, tal vegada analfabets, però amb un prodigiós sentit de la responsabilitat que feien del seu ofici un art.

Curiosament la primera assignatura que havien d’aprendre els iniciats o aprenents era saber fer anar l’escombra i neteja, ordenar les eines, “un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc”. Era un sistema de formació molt especial d’ensenyar, precisament en poques paraules i moltes menys explicacions, aquells aprenents s’espavilaven del contrari tota la vida seguien escombrant fins a la jubilació, a fe de Deu que aprenien i sortien autèntics artesans. També l’Escola de Treball jugava un paper molt important en la seva formació. Reus, durant molts anys, es convertí en una cantera de professionals d’arts i oficis que subministrava gent preparada per ocupar llocs de treball a qualsevol lloc del món. Barcelona va ser una de les capitals que més va gaudir d’aquest avantatge, quan algú hi anava a buscar feina, el fet de ser de Reus era com si portés damunt la denominació d’origen.

Aleshores, molts amb ofici, marxaven d’aquí a millorar el seu nivell de vida en altres llocs i eren molt pocs el que fracassaven. També és cert que les facilitats per cursar estudis per seguir una carrera no restava a l’abast de tothom, però sí a les famílies acomodades que es podien permetre aquest, diguem-ne, luxe.

Aquests fills podien estudiar en centres d’alt nivell que no cal anomenar. Però tots tenien la sort d’aprofitar en els estudis. Alguns tornaven a casa sense acabar i s’ incorporaven al negoci familiar, però el més gros és que, d’altres, acabada la carrera, deixaven a banda la casa pairal i es quedaven a Barcelona, tal vegada a cercar l’esperada fortuna que ja tenien aquí. Malauradament, els “carbassots” tornaven i penjaven a la paret dels despatxos i, alguns d’ells, es dedicaven a llençar “confetti” fins acabar l’herència que als pares tant de sacrifici havia costat. Avui dia la formació dels professionals deixa molt que desitjar, és com si maduressin a la palla.