“No col·laborem amb Repsol, Basf o Dow per no perdre...

Parlem amb Escolà just l’endemà que les autoritats europees hagin prohibit a la Generalitat, al Port de Tarragona i a l’ajuntament de Vila-seca retallar la superfície protegida dels Prats de la Pineda i la Sèquia Major, una de les darreres maresmes litorals de la Costa Daurada. Una batalla finalment guanyada per la qual el GEPEC ha lluitat durant anys.

Quatre anys en primera línia del GEPEC. Temps difícils?

Hem tingut problemes molt grossos, amb risc de tancar, però podem dir que els socis els mantenim, només hem baixat dels 620 als 600 aproximadament. Ara bé, hem hagut de reduir plantilla, de quatre a treballadors hem passat a dos, una administrativa i un tècnic. Per descomptat, la junta i jo no cobrem. Malgrat tot, sóc optimista!

D’on sorgeixen les complicacions, doncs?

La quota anual dels socis -50 euros- no ens arriba ni a cobrir l’estructura, per tant és crucial el finançament provinent d’entitats municipals, de les campanyes d’educació ambiental que oferim a ajuntaments o de les custòdies del territori que ens encomana la Generalitat o la Fundació Biodiversitat. Això és el que ha baixat molt. Tot i així, la nostra gran assignatura pendent és el treball amb les empreses privades.

Se sol sospitar de les col·laboracions entre empreses i entitats ecologistes.

Al meu parer, és un problema de maduresa social i que nosaltres, internament, debatem sovint. Empreses potents com Repsol, Basf o Dow ens ofereixen projectes de col•laboració per recuperar espais, per exemple, però no ho acceptem perquè sovint denunciem aquestes companyies. Jo, personalment, sí que acceptaria els diners, ara bé, de manera transparent i sense permetre cap mena de coacció posterior. Però els nostres socis valoren molt l’autonomia de l’entitat i hem de mantenir-la.

Quin serveis rep un soci del GEPEC?

Li fem arribar un butlletí cada semestre, l’informem de les activitats que organitzem, li apliquem descomptes si aquestes no són gratuïtes, tenim servei de biblioteca i oferim atenció personalitzada si hi ha alguna incidència. Tot i així, rebem moltes consultes de no socis, casos particulars que ens alerten d’abocaments o de contaminació d’aigües.

Les accions de denúncia encara són la vostra tasca principal? O és una assignatura superada?

El GEPEC té 27 anys, i està clar que des de llavors tenim una societat més sensibilitzada. Això ho veiem amb l’estat de les rieres o amb l’educació ambiental a les escoles. Però si ens comparem amb l’Alt Empordà, per exemple, estem a les beceroles. Allà aconsegueixen els diners pel que necessiten sense problemes.

Posi’m un exemple.

La contaminació de l’aire al Camp n’és un. Per nosaltres, el seguiment oficial que se’n feia no era el correcte, sospitàvem que no es feia un anàlisi de totes les molècules. Per aquesta raó vam engegar l’estudi ‘Alguna cosa fa pudor a Tarragona’, però GEPEC va haver d’assumir tot el cost de la campanya. Arran de detectar productes nous, ara la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ha començat un estudi pagat per quatre ajuntaments de la zona.

Uns treballen i d’altres es pengen la medalla, és això?

Més aviat és que l’administració es va convertint en una competència. La pressió d’una ciutadania més sensible fa que els ajuntaments incorporin nous àmbits de treball que abans tocàvem només les entitats no lucratives: campanyes de recollida selectiva, educació ambiental, bicicletades o horts urbans.

Centrals nuclears, plantes de cicle combinat, hidroelèctriques, parcs eòlics. El sud del país som capdavanters en indústria energètica o ens col·loquen allò que d’altres no volen?

És el model de país dissenyat des del govern català des de fa anys. Lleida és el rebost, Barcelona la casa, Girona el jardí i Tarragona el traster. Només una dada. El Camp de Tarragona té 57 punts d’extracció entre àrids i pedreres. Una barbaritat.

Com s’ho expliquen, des de l’entitat?

És com una cadena. Si fas una carretera, després vindrà l’urbanització. Si hi ha una nuclear a Vandellòs, després es munta una planta de gas de cicle combinat, per aprofitar la xarxa elèctrica. És una excusa real. Però llavors hi ha coses tremendes que no tenen justificació com l’abocador de Tivissa, que fa por. No té res d’eficient ni ecològic, perquè les deixalles vénen de Barcelona.

Per vostès el problema és el model, no és així?

Sí. Per entendre’ns, nosaltres vam ser els primers en defensar l’energia eòlica. Però que es produeixi a prop de les ciutats, o que una comunitat de veïns de Reus pugui instal•lar un molí. El que no acceptem són grans parcs eòlics dalt de carenes muntanyoses i allunyats dels centres de consum. El mateix passa amb l’agricultura o la ramaderia. No és igual una granja de mida familiar i ecològica, que una explotació amb 20.000 porcs.

Parli’m dels Prats de la Pineda i la Sèquia Major de Vila-seca. Una batalla guanyada?

Europa ens ha donat la raó. Com ja va passar amb els Muntanyans de Torredembarra, un trosset de terra costa molt de protegir, però té un gran valor quan la realitat de la nostra costa és que està tota trinxada. Aquesta zona salobre cobria el tram de Tarragona a Salou i només en queda això. Però per sort l’aigua és molt agraïda, i ben aviat apareixen ànecs, joncs... La protecció futura passa per la sensibilització dels habitants.

Pel que fa a Reus, què li sembla l’avanç del POUM, que està exposat a Cal Massó?

Una decepció. La nostra ciutat està destrossada per les infraestructures i els espais d’interès, com les rieres, han quedat esquarterats. A més a més, l’activitat agrícola a Reus està morta, no hi ha cap interès per revifar-la diguin el que diguin. Un altre exemple és la sortida de les aigües de la depuradora. Aquell espai s’està deteriorant a marxes forçades. I per últim, considerar la plaça Llibertat o les rotondes com a zones verdes sembla una broma de mal gust.