© Copyright Reus Directe i els seus representants legals. Tots els drets reservats.  Per a més informació, llegiu els “textes legals”.
SOBRE REUS DIRECTE
Somniem constantment
Text i Fotografia: ACN         09.07.2010
Poques imatges tenen tanta força com les d'una gran concentració ciutadana. Milers de persones avançant en filera cap a un mateix lloc, omplint de principi a fi les
grans avingudes del cor de la ciutat. Les manifestacions tenen un lloc preferent en la memòria col·lectiva d'un país. La marxa d'aquest dissabte a Barcelona
convocada per la societat civil arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut evoca inevitablement la gran manifestació de l'11 de setembre de 1977.
El clam reivindicatiu i pacifista ha estat recurrent al país des la represa democràtica. Les protestes dels últims trenta anys de rebuig a la guerra i al terrorisme han
estat de les més multitudinàries d'Europa.
11 de setembre de 1977. 'Volem l'Estatut', cridava la massa, festiva, onejant les senyeres. El clam cívic i massiu
del poble català expressat al carrer i també a les urnes (les forces que reclamaven el restabliment de la
Generalitat van arrasar en les primeres eleccions democràtiques del juny d'aquell mateix any) van precipitar el
retorn de l'exili del president Tarradellas. Aquell 'ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!', pronunciat des del balcó del
Palau de la Generalitat davant milers de persones, simbolitzaria l'aspiració satisfeta.
La manifestació del 10-J entronca amb aquell esperit i no són pocs els marrecs que la van viure a coll-i-be del pare
o la mare i que ara, 33 anys després, la reviuran amb el fill en braços. 'Somnieu. És clar que sí, somniem
constantment. Espereu massa. És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot. Voleu massa. És clar que sí,
volem massa, més, tot, àvidament', diu la lletra de la cançó de Lluís Llach que aquests dies Òmnium Cultural ha
transformat en espot publicitari.
1 milió
La manifestació de l'11 de setembre de 1977 a Barcelona, un any després de la primera Diada permesa oficialment
a Sant Boi de Llobregat un cop mort Franco, va aplegar 1 milió de persones. Això és el que diuen els diaris de l'època i així ha quedat gravat en la memòria col·lectiva.
Aquell milió ha servit de referent, de fet, per calcular l'assistència a les manifestacions que vindrien després.
La xifra no es va qüestionar fins anys molt més tard. Cap a l'any 2000, un col·lectiu de professors de secundària sota el nom de Constrastant, va obrir un debat periodístic
sobre si era prou rigorós acceptar, sense més, les xifres ofertes per organitzadors, institucions oficials i policia. Els mestres van oferir estimacions pròpies. Van calcular
quantes persones caben -caminant ben a prop unes de les altres- en un metre quadrat i ho van multiplicar per l'estimació dels metres quadrats ocupats pel conjunt de la
marxa. I les xifres oficials van quedar rebaixades ostensiblement.
Segurament, la primera referència del milió era exagerada i això va desvirtuar la resta de càlculs. Sigui com sigui, l'impacte emocional de la Diada del Milió és evident i,
segurament, se la pot considerar la manifestació més important de la història de Catalunya i una de les més grans de la postguerra Europea.
Dret de decidir
A la referència de 1977 hi cal sumar els dos grans precedents del 2006 i el 2007. Les manifestacions convocades
per la plataforma Pel Dret de Decidir. En la primera, el 18 febrer de 2006, unes 700.000 persones, segons els
organitzadors, van sortir al carrer per reclamar l'Estatut aprovat al Parlament. L'únic partit polític que va donar
suport actiu a la marxa és ERC. Feia poques setmanes el líder de CiU Artur Mas havia pactat el text final –retallat
posteriorment al Congrés- amb José Luis Rodríguez Zapatero.
L'1 desembre de 2007, 700.000 persones més van sortit al carrer, aquesta vegada sota el lema 'Som una nació i
diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infrastructures'. El 'català emprenyat', com ho definiria el
periodista de La Vanguardia Enric Juliana, es rebelaria cívicament contra la gran apagada que va deixar mig
Barcelona a les fosques i contra les continuades avaries a la xarxa de Rodalia Renfe, arran de les obres del TGV.
Els manifestants van reclamar un finançament més just per Catalunya que acabi amb el dèficit fiscal crònic que
arrossega el país.
La Catalunya pacífica de la democràcia recuperada –aparcades les revoltes violentes d'altres etapes històriques- ha recorregut sovint a les pancartes, els carrers i les
cassoles per fer sentir la seva veu. Manifestacions patriòtiques cada Onze de Setembre, mobilitzacions sindicals cada 1 de Maig (Dia del Treballador) i arran de les diferents
vagues generals de la democràcia; i centenars de concentracions puntuals més d'empreses afectades per expedients de regulació, del món educatiu reclamant una escola
pública de qualitat o de la Plataforma en Defensa de l'Ebre contra el Pla Hidrològic Nacional, per posar alguns exemples.
Les manifestacions més populars, però, han estat per protestar contra el terrorisme i contra la guerra.
Contra la guerra
El No a la Guerra és probablement la manifestació més multitudinària que hi ha hagut mai al país. El manifest es va haver de llegir fins a sis cops perquè arribés a tots els
participants. L'impacte internacional va ser notable. L'expresident dels Estats Units George Bush pare va arribar a citar la capital catalana en un discurs públic: 'No es pot
decidir el futur d'una guerra segons la quantitat de gent que surt a manifestar-se a Barcelona', va dir.
El 15 de febrer de 2003 Catalunya va envair literalment el centre de la capital per protestar contra l'atac a l'Iraq dut a terme per les forces anglo-nordamericanes, amb el
suport explícit del govern espanyol presidit per José María Aznar. Les casserolades es van posar de moda. Els
crits d''Aznar dimissió' van ressonar pel centre de la ciutat. 1,3 milions de persones van secundar la marxa, segons
els organitzadors. Les imatges aèries de tot el centre de Barcelona ple a vessar van donar la volta al món.
A la capçalera no hi era el president Pujol, que en canvi sí que va assistir a la manifestació contra la guerra de
Bòsnia del 21 de juliol de 1995. Aquella marxa contra la guerra de Bòsnia, amb Jordi Pujol al costat de Pasqual
Maragall, és, de fet, l'única manifestació unitària encapçalada pel president de la Generalitat que s'ha fet mai al
país, si deixem de banda les marxes contra el terrorisme..
Contra el terrorisme
El terrorisme ha estat l'altre gran maldecap que ha fet sortir la gent al carrer. La manifestació més multitudinària, la
del 14 de juliol de 1997, després de l'assassinat del regidor del PP a Èrmua, Miguel Ángel Blanco. ETA el va
afusellar en un bosc del País Basc després d'haver posat un ultimàtum al govern espanyol sobre l'acostament de
presos. La sang freda del grup terrorista va fer reaccionar el poble català. La marxa la va encapçalar el president
Pujol.
Només tres anys després, el xoc emocional de l'assassinat de l'exministre socialista Ernest Lluch va tornar a fer sortir els catalans, tristos i indignats, pel centre de
Barcelona. Unes 900.000 persones, segons les cròniques dels diaris. Tant impactant com la corrua de gent caminant amb crespons negres i amb consignes a favor del
diàleg va ser el silenci absolut dels manifestants. Milers de persones caminant sense dir res. L'afegitó de Gemma Nierga en el manifest final, amb aquell 'vostès que poden
dialoguin, sisplau', va trencar els difícils equilibris polítics. Les paraules de la periodista de la cadena SER van sobresaltar Aznar. Pujol -que era al seu costat- li va dir en
castellà a cau d'orella: 'Això no era al text' i Aznar -segons revela el mateix Pujol en el seu últim llibre de memòries-, li va contestar: 'Amb qui he de dialogar?'
La primera gran mostra de rebuig al terrorisme es va donar el 22 de juny de 1987 després de l'atemptat a l'Hipercor de Barcelona. Unes 700.000 persones van sortir al
carrer darrere la pancarta Per la convivència, pau i llibertat. Catalunya rebutja el terrorisme.
Un altre terorrisme, l'islamista, arran dels atemptats de Madrid de l'11 de març de 2004, va tornar a omplir els carrers de Barcelona. El nombre de participants, sempre
segons les estimacions publicades pels diaris, s'acosta al dels manifestants del No a la Guerra.
En aquest cas, la polèmica la van protagonitzar els membres del PP que van rebutjar anar a la capçalera i van ser increpats per uns manifestants. La manifestació es va fer
el divendres 12 de març.
L'endemà, 13 de març, centenars de persones es van concentrar espontàniament, primer a la plaça de Sant
Jaume i davant molts altres ajuntaments catalans, i després davant les seus del PP, en un gest espontani convocat
via sms i alimentat per les transmissions en directe d'alguns mitjans de comunicació. L'endemà, Aznar perdia les
eleccions presidencials fent miques totes les enquestes de setmanes anteriors als atemptats.
L'avenç tecnològic
Va ser la primera manifestació 2.0 de la història del país, per bé que la tecnologia usada encara eren els
missatges de text dels mòbils. Encara s'ha d'estudiar amb profunditat fins a quin punt la tecnologia va fer canviar
la història de l'Estat.
Als anys 50, durant la vaga dels Tramvies, els fulls volants acabaven més o menys així: 'Fes quatre còpies
d'aquesta cadena i envia-les a quatre amics diferents. Si vols ser un ciutadà d'honor, fes-ne vuit més.' Ara, el
mòbil, el correu electrònic, el Facebook o el Twitter ho simplifiquen i ho acceleren tot.
La manifestació més 'twittejada' (la xarxa de microbloging que permet enviar missatges de 140 caràcters) serà la d'aquest dissabte. Caldrà veure si també la més
multitudinària. De les senyeres gravades en Súper 8 de 1977, a les imatges aèries preses des d'un helicòpter amb el formigueig massiu del 2003, a les fotos fetes amb el
mòbil i twittejades a l'instant, a l'abast al moment de tot el món. 'Sabem esperar i ho esperem tot, tot, i ho volem tot, volem l'impossible per a arribar al possible, volem el
possible per a arribar a l’impossible', que diu Llach.